El vigilant en el camp de sègol

eeeeeei! Molt bones!

Suggestions,

per servir-les!

La Xell i la Lara ja m'han conegut en persona, vull dir físicament, i no sé pas quina opinió es van emportar cap a casa de mi...Això sí, eren bones bevedores, jeje. M'encantarà demanar més vodka negre amb taronja amb elles, algun dia, quan sigui!

La Eli ja és com de la família, així que res de presentacions.

I la Enhea, la Nerea vull dir, me'n han parlat i he llegit alguna cosa del seu fotolog...blog? No me'n recordo. En fí, que també m'agradarà conèixer-la en persona i físicament algun dia, si la Eli es porta i me la presenta, no? jiji

Doncs va, prou de presentacions, que he vingut a complir una missió!

Sabeu aquella sensació que queda després de llegir un llibre que us ha deixat un bon regust de boca? Vull dir, aquella sensació de: "Merda! I ara amb qui en parlo? No conec ningú que se l'hagi llegit!". Bé, doncs en el meu cas, sí que coneixia algú per a aquest llibre en concret, però sé que en puc treure més suc si més gent se'l llegeix i en puc parlar amb aquesta gent. En altres paraules, si us el llegiu, vull debat, discussió...i si cal podem arribar a les mans! jeje

El llibre és "El vigilant en el camp de sègol". És força conegut, crec. I si ho és entenc perquè. Potser algú de vosaltres ja se l'ha llegit i puc tenir debat ràpidament! jeje

Va, prou! El que jo volia era dir-vos quatre ratlles morboses sobre l'autor! Com a preludi, encara que innecessari, sempre està bé. Es veu que aquest home va donar molt que parlar a la premsa rosa o.o Em vaig quedar només amb dues coses: l'home viu sol en una illa, on va retirar-se després d'escriure aquest llibre. ”Los sentimientos de anonimato y oscuridad de un escritor constituyen la segunda propiedad más valiosa que le es concedida”, això és el que diu. I no ha publicat cap llibre més, ni se'n sap res d'ell des dels anys 60! o.o Es veu que quan mori (la veritat, no em pregunteu com sabran que ha mort), la seva família publicarà el que trobin d'ell...

També havia sentit dir que els assassins de Kennedy i Lennon estaven llegint aquest mateix llibre quan van cometre els assassinats o.o Tot plegat molt curiós. Si en voleu saber més, pos wikipedia servirà suposo.

Però el que em fa il.lusió és posar-vos un trosset del llibre, algun que no reveli massa cosa de l'argument, però que deixi entreveure el que cal...I viam si us agrada!

...

...

...

El senyor Antolini va obrir la porta quan vaig picar el timbre...quan l'ascensorista em va deixar pujar, al final, el malparit. El senyor Antolini duia un barnús i sabatilles, i portava un whisky amb aigua a la mà. Era un tio força sofisticat i bevia molt, també.

-Holden, noi!-va dir-. Mare de Déu, has crescut mig metre més. M'alegra veure't.

-Què tal, senyor Antolini? Com està la senyora Antolini?

-Tots dos estem de primera. A veure aquest abric.-Em va treure l'abric i el va penjar-. Esperava trobar-te amb un nadó als braços. Cap lloc on anar. Neu a les pestanyes.-És un tio molt graciós, a vegades. Es va girar i va cridar a la cuina-: Lillian! Com va el cafè? -La senyora Antolini es deia Lillian.

-Ja és a punt-va cridar ella-. És en Holden? Hola, Holden!

-Hola, senyora Antolini!

Sempre cridaves, quan eres allà. Això passava perquè cap dels dos no era mai a la mateixa habitació que l'altre. Tenia gràcia.

-Seu, Holden-Va dir el senyor Antolini. Es notava que anava una mica alegre. Tal com estava l'habitació, semblava que havien tingut una festa. Hi havia gots pertot arreu, i plats amb cacauets-. Perdona l'aspecte que té tot això-va dir-. Hem convidat uns amics de la meva dona, de Buffalo...Uns búfals, de fet.

Vaig riure, i la senyora Antolini em va cridar alguna cosa des de la cuina, però no la vaig sentir.

-Què ha dit?-vaig preguntar al senyor Antolini.

-Ha dit que no la miris quan entri. Acaba d'aixecar-se del catre. Té, un cigarret. Fumes, ara?

-Gràcies-vaig dir. Vaig agafar un cigarret de la capsa que m'oferia-.Només de tant en tant. Sóc un fumador moderat.

-Segur que sí-va dir. Em va donar foc amb un encenedor enorme que hi havia a la taula-. I doncs. Tu i Pencey ja no sou una mateixa cosa-va dir. Sempre deia les coses d'aquesta manera. A vegades em divertia molt i a vegades no. En feia un gra massa. No vull dir que no fos graciós ni res-ho era-, però a vegades et posa nerviós que algú sempre digui coses com <<I doncs, tu i Pencey ja no sou una mateixa cosa>>. En D.B. també en fa un gra massa, a vegades.

-Quin problema hi havia?-em va preguntar el senyor Antolini-. Com t'ha anat l'anglès? T'ensenyaré la porta ara mateix si t'han suspès l'anglès, escriptor de redaccions número u.

-Oh, he aprovat l'anglès bé. Però era sobretot literatura. Només vaig fer dues redaccions en tot el trimestre-vaig dir-. M'han tombat expressió oral, però. Hi havia un curs que s'havia de fer, expressió oral. Això sí que ho vaig suspendre.

-Per què?

-Oh, no ho sé.-No tenia gaires ganes de parlar-ne. Encara estava una mica marejat o alguna cosa així, i tenia un mal de cap de collons, tot d'una. De debò que sí. Però es veia que li interessava, o sigui que li'n vaig parlar una mica-. És un curs que cada noi de la classe s'ha d'aixecar i fer un discurs. Ja m'entén. Espontani i d'això. I si el noi divaga, per poc que sigui, has de cridar <<Divaga!>> tan de pressa com puguis. Per poc no em fan acabar boig. Vaig treure un molt deficient.

-Per què?

-Oh, no ho sé. Això de la divagació em posava nerviós. No ho sé. El meu problema és que m'agrada quan algú divaga. És més interessant i d'això.

-¿No t'importa que algú es distregui del tema quan et parla d'alguna cosa?

-Oh, i tant! M'agrada que se centrin en el tema i d'això. Però no m'agrada que se centrin massa en el tema. No ho sé. Suposo que no m'agrada que algú se centri en el tema tota l'estona. Els tios que tenien més bona nota d'expressió oral eren els que se centraven en el tema tota l'estona. Ho reconec. Però hi havia un noi, en Richard Kinsella. No se centrava gaire en el tema, i sempre li cridaven <<Divaga!>>. Era horrible perquè, primer de tot, era un tio molt nerviós-vull dir que era un tio molt nerviós-i el llavis sempre li tremolaven quan li tocava fer un discurs, i gairebé no se'l sentia si seies gaire endarrere. Quan els llavis no li tremolaven tant, però, els seus discursos m'agradaven més que els de ningú. De totes maneres, una mica més i el tomben, també. Va treure un suficient pelat perquè li cridaven <<Divaga!>> tota l'estona. Per exemple, va fer un discurs sobre una granja que el seu pare havia comprat a Vermont. Li van cridar <<Divaga!>> tota l'estona que en va parlar, i el professor, el senyor Vinson, li va posar molt deficient perquè no havia dit quins animals hi havia ni què s'hi cultivava i tot això. El que feia en Richard Kinsella era començar a explicar-te aquestes coses, i després tot d'una et començava a parlar de la carta que la seva mare havia rebut del seu oncle, i que el seu oncle havia agafat pòlio i d'això quan tenia quaranta-dos anys, i que no deixava que ningú l'anés a veure a l'hospital perquè no volia que el veiessin amb un aparell ortopèdic. No tenia gaire res a veure amb la granja-ho reconec-però estava bé. Està bé quan algú t'explica coses del seu oncle. Sobretot quan comencen a explicar-te coses de la granja del seu pare i després tot d'una els interessa més el seu oncle. Vull dir que és una cabronada cridar-li <<Divaga!>> quan està engrescat i li agrada. No ho sé. És difícil d'explicar. -No tenia gaires ganes de provar-ho, tampoc. Per començar, tot d'una tenia molt mal de cap. Em moria de ganes que vingués la senyora Antolini amb el cafè. Això m'emprenya de mala manera, vull dir que algú digui que el cafè ja és a punt quan no hi és.

-Holden...Una pregunta pedagògica curta, lleugerament avorrida. ¿No et sembla que hi ha un lloc i un moment per cada cosa? ¿No et sembla que, si algú comença a parlar de la granja del seu pare, hauria de seguir al peu del canó, i després arribar a explicar-te allò del braguer del seu oncle? O, si l'aparell ortopèdic del seu oncle és un tema tan provocatiu, ¿no l'hauria d'haver triat com a tema de bon començament, en comptes de la granja?

No tenia gaires ganes de pensar i contestar i tot això. Tenia mal de cap i em sentia fastigós. Fins i tot tenia una mica de mal d'estómac, si voleu que us digui la veritat.

-Sí...no ho sé. Suposo que sí. Vull dir que suposo que hauria d'haver triat el seu oncle com a tema, en comptes de la granja, si li interessava més. Però el que vull dir és que, moltes vegades, no saps què t'interessa més fins que comences a parlar d'una cosa que no és la que t'interessa tant. Vull dir que no pots fer-hi res, a vegades. El que penso és que hauries de deixar tranquil algú si com a mínim és interessant i s'està engrescant amb alguna cosa. M'agrada quan algú s'engresca amb alguna cosa. Està bé. És que vostè no coneixia aquest professor, el senyor Vinson. Et podia fer tornar boig, a vegades, ell i el seu cony de classe. Vull dir que sempre t'estava dient que unifiquessis i simplifiquessis tota l'estona. Amb algunes coses no es pot fer, això. Vull dir que gairebé mai no pots simplificar i unificar una cosa només perquè algú vol que ho facis. És que vostè no coneixia aquest tio, el senyor Vinson. Vull dir que era molt intel·ligent i d'això, però es notava que no tenia pas gaire cap.

...

...

...

Has llegit tot això? Gràcies! jeje