Algunes persones tenim certa curiositat per les coses abandonades. No per totes, sinó per aquelles que poden o tenen una història al darrera. Les cases modernistes que van ser grans centres de societat i que ara són una ombra del que van ser. Hotels que ara cauen a trossos, grans restaurants on ara viuen les rates, carreteres mortes que ja no porten enlloc…
O això que he trobat que m’ha cridat molt l’atenció. Es coneix com a San Zhi i es troba a la illa de Taiwan. Es va construir als anys 70 i havia de ser un complex turístic futurista, un Marina d’Or d’allà amb pulseritas de todo incluido. Però una sèrie de problemes econòmics, amb tifons inclosos, van aturar les obres. Ara és un poble fantasma, ple de llegendes i de curiosos que van a veure “el què havia pogut ser”. Fins i tot es creu que hi viuen unes estranyes criatures, que van ser el motiu que va fer fugir els obrers. Si voleu veure més fotos cliqueu aquí que valen la pena.
6 comentaris:
Una història semblant aquí a la vora, a prop de la UAB
http://www.fotolog.com/misterrames/35687347
Aquestes coses em recorden als camins que descriu en Tolkien com "fueron caminos muy transitados en otras épocas, debajo del musgo y la maleza se distinguen grandes bloques de piedra bolcados, que en otra época delimitaban el curso de la carretera, por la que cabían dos carros a lo ancho"
curiositat per saber com han arribat a quedar-se sols, abandonats
què han viscut i patit que els ha portat a degradar-se fins aquest estat
com les coses meravelloses es poden transformar en tenebroses
la subjectivitat de la bellesa: pq llueixi més no vol dir q sigui més atractiu... quan més histories amaguen, més coses et poden aportar, més interessant i més atractius
aquest món tot s'ho menja i ho destrossa
no sabem apreciar allò que tenim fins que ho aniquilem, ho degradem, ho perdem
la naturaleza ens ha creat i tot i així ens dediquem a fer mal a la nostra pròpia mare
som humans i com a tal ens hem d'amargar l'existència amb la nostra avaricia i egoisme, ara potser construint un edifici nou més luxós i abandonant aquestes petites i amagades obres d'art, dmà ves a saber
perquè potser tots hem de morir sols
Quan has deixat de parlar de l'edifici?
Trobo que San Zhi també és bonic tal i com està ara. És cert, no, que la bellesa és subjectiva? Jo no m'hi hagués volgut passejar ni que em paguessin si s'hagués convertit en el que anunciaven, un parc temàtic futurista. Però ara, tal i com l'ensenyen, amb els plàstics de les finestres trencats, les aigües i les parets negres...mola! Més si no hi ha ningú més xafardejant...Eli, que és això d'anar-se'n de tema?
pq em fa ràbia, em fa ràbia que no sapiguem veure la bellesa de les petites coses i centrem la nostra atenció en objectes irrellevants deixant de cantó l'essència vertadera...
i no, no penso precisament en aquest lloc però m'ha fet pensar en d'altres coses i en d'altres comentaris i en maneres d'actuar...
no ho sé, potser com diu la Xell de cop i volta m'he tornat molt guerrera en plan vamos a matar a la gente (cosa més pròpia de la Lara.. jejeje) però és que potser em cansa veure que siguem tan falsos i tan poc agraits amb el que se'ns a oferit. La vida és realmetn meravellosa i no fem més que destrossar-la a cada pas i posar-nos les coses dificils...
no ho entendré mai.
tu tmpoc u poses facil. tscarrases n intntar canviar lu q no sa pot canviar. a mes ma pensu q vols vula masa amunt n compts d tukr d peus a terra. nena axo q veus es lu q ia.
Publica un comentari a l'entrada