Dos poemes i una cançó

A molta gent quan els/ens parlen de poesia se’ns posa cara rara i no en volem saber res. Però, de la mateixa manera, tots ens sabem un trosset d’un poema. Qui no ha dit mai allò de “Con cien cañones por banda, viento en popa a toda vela, no surca el mar si no vuela un velero bergantín” o aquella de “¿Que es la vida? Un frenesí. ¿Que es la vida? Una ilusión, una sombra una ficción, y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño y los sueños, sueños son”.

La poesia pot ser tan llunyana de les persones i tan abstracte (o avorrida i pesada, digueu-li com vulgueu) com pot ser propera fins el punt de poder recitar un poema de memòria. Són pocs els poemes que t’arriben, però quan ho fan, ho fan per sempre, i se’t queden a un raconet de dins que no saps ben bé on és.

Jo vull compartir les meves dues poesies, aviam si a algú li agraden i també se les fa seves. Són de dos autors diferents, parlen de coses diferents (potser) i m’han arribat de maneres diferents. Però, quan penso en poemes jo penso en elles. Us les presento, la primera es diu Enyor i és del poeta osonenc Miquel Martí i Pol.

Els crits de la xicalla em destorben.
Però seria injust culpar-los a ells
d'aquesta lassitud melangiosa
que d'uns dies ençà s'ha apoderat de mi.
Tampoc el vent, que bufa amb desmesura,
no n'és culpable,
ni l'excés de claror que m'obliga a servar
les parpelles mig closes.
Certament seria còmode i fàcil
--i alhora injust-- atribuir el que em passa
a qualsevol d'aquestes causes;
sé de molta gent que ho fa.
Però jo no vull caure en el parany
d'instal.lar-me en l'enyor com en una casa buida
dins la qual només se sent el ressò
dels propis passos.

L’altre és de Pablo Neruda, un altre mite, un altre geni. El poema no podia ser un altre, és el Poema 15 de “20 poemas de amor y una canción desesperada”

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.
Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía;
Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.
Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.
Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

I la canço, imprescindible. Una noia que es diu Asa, i heu de visitar el seu myspace http://www.myspace.com/asaofficial. És del millor que he descobert (wenu mhan descobert els d’icat fm). No us la deixeu perdre. La cançó, per posar-ne només una, Fire on the mountain



Write here, about you and your blog.
 
Copyright 2009 ... per un món taronja ... All rights reserved.
Blogger Templates created by Deluxe Templates
Wordpress Theme by EZwpthemes