Verd

Tanques els ulls i penses en un color, una olor, un petit objecte... i deixa volar la imaginació. Humilment això és el que he fet i ho penjo aquí, i si m'animo potser en faig més. S'accepten crítiques, suggerències o el que sigui.

Comencem pensant en verd..

"Havia caminat durant gairebé dues hores. Feia calor i la suor li havia enganxat la pols del camí a la cara, a l’esquena i als braços. Tenia set però sabia que ja estava arribant i ara no es volia aturar. Havia descobert aquest indret en unes excursions de l’escola, ja feia molt de temps, i es pensava que no ho trobaria. Les cames, no obstant, l’havien guiat soles. Es va allunyar del camí principal per una pujadeta bastant empinada i plena de plantes, va apartar unes quantes branques i va seguir endavant fins que ho va veure.

On anys enrere hi havia passat un riu ara només hi havia un coixí de fulles seques. La resta seguia més o menys com la recordava. A l’altra banda del riu desaparegut uns arbres es depenjaven amb solemnitat tapant la llum del sol. Al cantó on es trobava encara s’hi colaven els rajos de llum, fent taques intermitents sobre el terra que estava cobert d’herbes. Els bancs de pedra i la taula rodona seguien en el mateix estat ruïnós que llavors.

Es va asseure. Ja no se sentia el soroll de l’aigua. Ara tot era silenci, però no silenci normal, sinó el silenci dels boscos. Una absència de so angoixant. El vent movia les fulles dels arbres amb lentitud, com si li costés obrir-se pas entre aquelles copes. Les herbes es movien a dreta i esquerra imitant els moviments del mar. Els insectes es movien sense parar, fent cercles sobre ells mateixos, pujant i baixant, tocant-li les pestanyes. Sabia que aquest era el lloc on ho havia de fer.

Va agafar la motxilla i va buidar el seu contingut. Un llibre, més aviat un manuscrit. Una pistola amb una bala. Una ampolla amb gasolina i una caixa de llumins. Un reproductor de música.

El llibre… havia tardat quasi un any en escriure’l. No sabia massa perquè ho havia fet, si per demanar disculpes o per justificar-se a ell mateix. Havia fet moltes coses de les que s’arrepentia, però segurament si hagués tornat enrere les tornaria a fer. No es sentia especialment orgullós de tot el que havia fet, però la vida no havia estat generosa amb ell. Sempre havia estat sol, amb amics massa preocupats per ells mateixos. Mai havia sentit els llavis d’una noia ni mai l’havien abraçat. No es veia tant monstre per no haver estat mai estimat per ningú, però suposava que a algú li havia de tocar. No era hora de culpar els altres tampoc. Al cap i a la fi ell solet ho havia espatllat tot, amb la seva inseguretat, la seva por. Fins i tot quan es veia caient pel forat s’havia deixat anar.

Va agafar el llibre i el va empapar amb la gasolina. El va posar a la taula i va encendre el llumí. El va deixar caure i va esperar a que nasqués la flama. El foc era hipnòtic. Va estar mirant com es cremaven aquelles dues-centes pàgines que tant li havien costat d’escriure. Després va agafar el reproductor i va buscar aquella cançó. Era especial. A poc a poc quasi sense adonar-se’n es va posar a cantar. Va respirar fort aquell aire viciat que feia olor a herba seca i a pols mentre agafava la pistola. Només una bala, era un tir que no es podia fallar. Va mirar al voltant. Feia molts temps que no venia per aquí, es pensava que no ho trobaria. "