Els vençuts

Cada vegada que obrien la porta del carrer, em cridava l’atenció la manera que tenia de ser aquella tarda: delicadament daurada, tremolosa de tan pura, com si estigués, no en contra ni a favor, sinó fora del temps, i, per excepcional, trencadissa, sotmesa a un risc imprevisible. Vaig estar a punt de preguntar als meus companys si també els produïa aquell efecte. Era inútil, només vivien pendents del temps que girava damunt l’esfera del rellotge, i preferien –en el fons, jo, com ells- l’espessa bravada del cafè i les inquietuds que ens rosegaven i ens minaven.

* Fragment d'Els vençuts, de Xavier Benguerel