Vermell

Va obrir els ulls de cop. Va mirar al seu voltant. Era de nit i la llum que arribava venia d’una farola que ni veia. Es trobava al fons d’un carreró sense sortida amb parets altes i grises. Una fredor estranya li va recórrer l’esquena i es va adonar que estava agenollat a terra. Tenia les mans enganxoses. Les va aixecar a l’altura dels ulls per veure què era i es va trobar amb una substància marronosa i resseca. Sang. Al seu costat una figura que ni es va atrevir a mirar. Es va aixecar tremolant i es va començar a allunyar d’aquell cos ensangonat a poc a poc i caminant cap enrere.

Com havia anat a parar allà? Recordava perfectament haver-se dutxat, afeitat i assegut a la butaca de la sala d’estar. La televisió estava encesa i feien un programa dolent d’aquests que es creuen que fan gràcia. I de cop, el carreró fosc, el fred i la sang. L’altra vegada es va trobar a la riba del riu que travessava el poble, en un racó apartat que no sabia ni que existia, molt lluny de casa seva. Tenia tota la cara esquitxada de sang, la roba, les sabates, i un ganivet al seu costat. Un crit de terror li va sortir des de l’estómac a la negra nit. Tampoc recordava haver anat fins allà.

Quan va sortir del carreró va veure que estava al carrer de sota l’església i va arrencar a córrer cap a casa seva. Mentre es movia unes estranyes imatges li apareixien a la ment, encara que les volgués esborrar. Una cara suplicant clemència. Un somriure estrident. El so d’un cos feixuc caient a terra.

Va entrar a casa assegurant-se que no el veia a ningú i va ofegar un crit. Tota l’estança estava regirada, els objectes a terra trencats, el terra ple de peces petites i papers. Va caminar amb por pel passadís i va entrar a l’habitació, la paret estava plena de retalls de diaris amb fotografies d’assassinats, d’uns assassinats que ell coneixia molt bé. Aquelles escenes… No podia ser. Coneixia tots aquelles llocs, aquells llocs on no havia de ser. Els va començar a estripar, a arrencar de la paret, a tirar-ho a terra. Va entrar al lavabo, necessitava rentar-se la cara i veure que tot era un malson. El mirall de la pica estava trencat i tot el terra era ple de vidres. Es va mirar la mà, la tenia plena de ferides. Aquell rostre esquerdat que li tornava la mirada somreia amb ironia. “Mai et vaig creure capaç de fer-ho. Et felicito. La pròxima vegada mira de no carregar-te la casa quan t’assaltin els remordiments. I ara descansa, demà tenim feina”.