La carretera

La carretera

Portava moltes nits fent el mateix. Sobre les 9 em posava els mitjons, em calçava unes bambes, lligava el gos i sortia a caminar. El lloc escollit pel meu passeig nocturn sempre era el mateix. Era la carretera que hi havia darrera de casa meva, una carretera morta per on no hi passava mai cap cotxe. L’asfalt gris estava desgastat i en alguns trams era d’un color més aviat marronós. Avançava en línea recta, sempre en línea recta, cap a l’horitzó. A l’esquerra em quedaven les muntanyes. Uns turons no massa alt però constants que el capvespre dibuixava de color blavós. A la dreta algunes cases del poble, blanques i escampades sense cap ordre.

Des que havia arribat a viure allà, un any enrere, volia saber on anava a parar aquella carretera. Ho havia preguntat al bar, a la botiga, als vells de la residència, però ningú ho sabia. Tots deien que ja se l’havien trobat, però mai ningú li havia fet cas. La seva indiferència encara em va fer sentir més curiositat. Per això, cada vespre, caminava per aquella carretera esperant arribar a un destí. El primer dia vaig caminar fins la primera línia de l’horitzó, però aquest se m’escapava sempre i la carretera avançava sota els meus peus. Cada nit caminava una mica més, una mica més, fins que la frustració em feia recular i tornar a casa. Les muntanyes a l’esquerra, les cases a la dreta.

Viure sol era més fàcil, tot i que no em servia per oblidar. Les recordava rient, cantant, cridant, fins i tot discutint instants abans que el cotxe rellisqués sota la pluja i acabés marge avall. El primer que vaig pensar és que estava mort, però el dolor era massa intens per tractar-se del paradís.

Una nit vaig decidir que arribaria al final, encara que hagués de caminar un dia sencer, encara que no tornés a aquella casa que no era la meva. L’horitzó es va anar succeint com les hores que es perdien i la negror de la nit ho tenyia tot. Només hi havia una estrella al cel, però aquesta brillava per totes. Era immensa, impossible no mirar-la. L’estrella em va acompanyar mentre jo seguia avançant, sense notar cansament ni fatiga. I a poc a poc aquella nit tan tancada va deixar pas a les primeres
clarors del dia i a un sol que semblava que sortís del final de la carretera. Un pressentiment em va fer creure que allà on aquell sol naixia jo hi trobaria el que estava buscant. Vaig prémer el pas amb la llum cegant-me mentre el sol pujava pel cel fins que em vaig aturar de cop. Als meus peus, sense previ avís, el mar més verd que havia vist mai. Un mar que no mullava, que no cobria, que no ofegava. No he entès mai perquè diuen que el mar és blau i les muntanyes verdes, quan és al revés.